Enderrocks i altres músiques.
Fotografia: Jordi Coll i Martínez.
Textos: Eduard Marco i Escamilla.
Les
fotografies, almenys per a mi, no representen només un calc de la
realitat sinó també la seua metàfora, la paradoxa fixa d’un
engranatge mòbil que les circumstàncies i el temps espenten
indefectiblement cap a l’abisme. Així doncs, podem considerar les
parets, les finestres, els pupitres, les pissarres o els penjadors
carnassa literal descomposant-se.
Quant
a açò, però, cal tindre en compte que no només allò material pot
assolir la base putrefacta de l’adéu. També les quartes parets,
ço és, la llum, el to, la brillantor, l’enfocament, la
idea, les inassolibles no-rajoles, el que lluu silent
darrere la mirada, són formes vives sense corfa que llisquen com les
fulles dels arbres pel buit de l’oxigen fins que desapareixen o es
modifiquen per sobreviure la immaterialitat.
En
veure aquestes fotografies, doncs, vaig pensar que l’objectiu
emmarcava el valencià, que eixe solar a l’ombra que em regalava
Jordi, eixe oasi d’enderrocs, havia estat, sense martiris, la meua
forma d’expressió, la meua llengua desballestada com un sant
llàtzer enmig del desert. Així, des de menut i per voluntat pròpia,
puc dir que visc com un captaire davall l’aixopluc fònic de la
intempèrie indígena, sense orgull ni pena ni trinxera, però amb la
consciència ben desperta i amb la memòria intacta.
Aquesta
idea, d’arrel trista si pensem en la mort de tot allò que ens ha
conformat com a individus, contràriament, mai no m'ha entristit gens
ni miqueta. Com un castor entre la fusteria dels seus troncs, de
seguida em vaig adonar que els salmons nadaven contracorrent, riu
amunt, entre clarions, mots, hams i ullals de carnívors desitjosos
d'esgarrar les banderes inútils, la identitat cultural d'un poble,
el tòtem d'una tribu, i escopir l'espina.
Per
sort, qui ha viscut constantment en l’abisme d’un fil d’aram
sense xarxa, en la paret mitgera de l'ortografia, i ha fet sa casa i
l’ha desfet al voltant d’una llengua minoritària i minoritzada,
també sap que la història -cabuda realitat de les majories- a pesar
dels magnífics esforços per canviar el curs monolític dels
atovons, només admetrà enderrocs, brossa a les corbes, cudols al
vel del paladar o vidres trencats.
Paraules
estellades, al cap i a la fi. Actualment, hi ha massa pedres al
quitrà de l’autovia, massa xinxetes sota el cautxú cremat dels
velocípedes, per pensar que el nostre aeròdrom s’enlairarà com
un Airbus solcant Europa perquè sí. És evident que la història
arquitectònica de les llengües, l’esdevindre autòcton de la
comunicació, ens ha jugat, als valencians, una mala passada
florint-nos la gramàtica en plaça pública.
I,
tristament, els culpables d’aquesta foguera, tot i que la naftalina
de la dreta mai no s’ha cansat d’olorar la merda del carmí, som
nosaltres mateixos, la resta de l'espectre social: els nostres
germans, els nostres pares i mares, els nostres veïns, els nostres
amics o les condicions actuals d’un femer futurible. Per això,
dic, aquesta desgràcia, ens obliga a alguns, a admetre la furibunda
opinió de la realitat i de la ignorància darrere d’un café
silenciós. És sabut que Ortega deia de Salvador de Madariaga, per
raons que ara no venen al cas, que era un ximple en 5 idiomes.
Doncs
el nostre poble, ni això! El País Valencià o la Comunitat
Valenciana –contra gustos no hi ha disputes– només
ho és en un i prou! Santa inquisició!
No
obstant, el que importa de les fotografies de Jordi i dels enderrocs
valencianets, és que encara mantenen la bellesa original del
perdedor, la innocència d’un bebé sense malícia, la verdadera
llibertat de no ser ningú sinó som tots un cult conjunt de
coneixences compartides, el vas sanguini de la raó intercultural
dels pobles sense formes establides pels humans, sense odis o
enveges, sense ideologies sectàries que fiten els límits de les
relacions socials, lingüístiques o personals.
L'evidència
que el Pòrland també uneix contra natura la solsida dels
soterranis, els fonaments de l’infern, la platejada hora inexacta
de la decrepitud o la calç dels fossars afusellats, em permet
pensar, finalment, que la desgràcia és casa nostra. I amén.
Más fotos de este lugar y de todas las demás entradas aquí.
