Enderrocks i altres músiques.

Enderrocks i altres músiques.

Fotografia: Jordi Coll i Martínez.
Textos: Eduard Marco i Escamilla.

Les fotografies, almenys per a mi, no representen només un calc de la realitat sinó també la seua metàfora, la paradoxa fixa d’un engranatge mòbil que les circumstàncies i el temps espenten indefectiblement cap a l’abisme. Així doncs, podem considerar les parets, les finestres, els pupitres, les pissarres o els penjadors carnassa literal descomposant-se. 

Quant a açò, però, cal tindre en compte que no només allò material pot assolir la base putrefacta de l’adéu. També les quartes parets, ço és,  la llum, el to, la brillantor, l’enfocament, la idea­­, les inassolibles no-rajoles, el que lluu silent darrere la mirada, són formes vives sense corfa que llisquen com les fulles dels arbres pel buit de l’oxigen fins que desapareixen o es modifiquen per sobreviure la immaterialitat.

En veure aquestes fotografies, doncs, vaig pensar que l’objectiu emmarcava el valencià, que eixe solar a l’ombra que em regalava Jordi, eixe oasi d’enderrocs, havia estat, sense martiris, la meua forma d’expressió, la meua llengua desballestada com un sant llàtzer enmig del desert. Així, des de menut i per voluntat pròpia, puc dir que visc com un captaire davall l’aixopluc fònic de la intempèrie indígena, sense orgull ni pena ni trinxera, però amb la consciència ben desperta i amb la memòria intacta.

Aquesta idea, d’arrel trista si pensem en la mort de tot allò que ens ha conformat com a individus, contràriament, mai no m'ha entristit gens ni miqueta. Com un castor entre la fusteria dels seus troncs, de seguida em vaig adonar que els salmons nadaven contracorrent, riu amunt, entre clarions, mots, hams i ullals de carnívors desitjosos d'esgarrar les banderes inútils, la identitat cultural d'un poble, el tòtem d'una tribu, i escopir l'espina.

Per sort, qui ha viscut constantment en l’abisme d’un fil d’aram sense xarxa, en la paret mitgera de l'ortografia, i ha fet sa casa i l’ha desfet al voltant d’una llengua minoritària i minoritzada, també sap que la història -cabuda realitat de les majories- a pesar dels magnífics esforços per canviar el curs monolític dels atovons, només admetrà enderrocs, brossa a les corbes, cudols al vel del paladar o vidres trencats. 

Paraules estellades, al cap i a la fi. Actualment, hi ha massa pedres al quitrà de l’autovia, massa xinxetes sota el cautxú cremat dels velocípedes, per pensar que el nostre aeròdrom s’enlairarà com un Airbus solcant Europa perquè sí. És evident que la història arquitectònica de les llengües, l’esdevindre autòcton de la comunicació, ens ha jugat, als valencians, una mala passada florint-nos la gramàtica en plaça pública. 

I, tristament, els culpables d’aquesta foguera, tot i que la naftalina de la dreta mai no s’ha cansat d’olorar la merda del carmí, som nosaltres mateixos, la resta de l'espectre social: els nostres germans, els nostres pares i mares, els nostres veïns, els nostres amics o les condicions actuals d’un femer futurible. Per això, dic, aquesta desgràcia, ens obliga a alguns, a admetre la furibunda opinió de la realitat i de la ignorància darrere d’un café silenciós. És sabut que Ortega deia de Salvador de Madariaga, per raons que ara no venen al cas, que era un ximple en 5 idiomes. 

Doncs el nostre poble, ni això! El País Valencià o la Comunitat Valenciana ­–contra gustos no hi ha disputes­­– només ho és en un i prou! Santa inquisició!

No obstant, el que importa de les fotografies de Jordi i dels enderrocs valencianets, és que encara mantenen la bellesa original del perdedor, la innocència d’un bebé sense malícia, la verdadera llibertat de no ser ningú sinó som tots un cult conjunt de coneixences compartides, el vas sanguini de la raó intercultural dels pobles sense formes establides pels humans, sense odis o enveges, sense ideologies sectàries que fiten els límits de les relacions socials, lingüístiques o personals.

L'evidència que el Pòrland també uneix contra natura la solsida dels soterranis, els fonaments de l’infern, la platejada hora inexacta de la decrepitud o la calç dels fossars afusellats, em permet pensar, finalment, que la desgràcia és casa nostra. I amén.

Más fotos de este lugar y de todas las demás entradas aquí.